Paper

lletres

i tinta

La impressió de qualsevol text requeria unes matèries primeres bàsiques: paper, tinta, tipus mòbils i gravats. Es tracta d'uns materials que no eren pas barats i sense els quals una impremta no podia funcionar.

Paper

Actualment el paper està fet de pasta de cel·lulosa, procedent de la fusta i d’altres fibres vegetals, però, a l’època, es fabricava a partir de draps vells.

Al segle XVIII el sector paperer a Catalunya va viure una etapa de creixement, sobretot la zona de l'Anoia, que es va convertir en un dels principals centres paperers de la Península. 

Al llarg de la seva existència, la impremta de la Universitat de Cervera es va abastir principalment de paper català, procedent dels molins de Capellades, Olot, Súria i la Riba, entre d'altres.

Filigrana que representa la Immaculada Concepció, símbol de la Universitat de Cervera. La trobem en alguns impresos de la seva impremta entre 1739 i 1743. (CRAI Biblioteca de Reserva Universitat de Barcelona)

El paper no era pas barat. De fet, era el que més encaria el preu final de les impressions. Per això la Universitat de Cervera va portar sempre un registre molt exhaustiu de tot el paper que feia servir. 

Grafica
Cost de la impressió de 790 exemplars de poesies dedicades a Ferran VII i Maria Josefa Amalia (1828)

Paper

Jornada dels treballadors

Tinta, lletra i altres despeses


Tinta

La tinta l'acostumava a elaborar el mateix impressor. Per fer-ho, posava a bullir una olla amb oli de llinosa i hi afegia “fum d’estampa”, que era una mena de resina socarrimada que li donava el seu color negre característic. A més a més, per dotar-la de més consistència li podia afegir altres ingredients, com ara pa sec o una dotzena d’alls.

Els manuals de l’època recomanaven fabricar la tinta en un descampat, ja que es feien servir materials inflamables i, alhora, la barreja podia desprendre una olor molt desagradable.

Cost fabricació tinta

Cost de la fabricació de la tinta per la Universitat de Cervera, 1832. (Arxiu Històric de la Universitat de Barcelona)

Image

Lletres

Tipus mòbils

Els tipus mòbils són petites peces metàl·liques fetes de plom, estany i antimoni, que representen en relleu un caràcter tipogràfic (una lletra, un signe de puntuació, un espai en blanc...), i que permeten construir un text i estampar-lo sobre una superfície.

Els tipus estaven fets d’un material tou que es desgastava amb l’ús per la qual cosa calia renovar-los amb una certa freqüència.


Text compost amb tipus mòbils a punt per ser estampat.(Flickr. Fotografia: Purdman1)

El principal proveïdor de tipus d’impremta de la Universitat de Cervera va ser el convent dels carmelites descalços de Barcelona, que durant el segle XVIII va tenir la seva pròpia fàbrica de fosa de lletres. També trobem diversos encàrrecs fets a Eudald Pradell, un armer de Ripoll assentat a Madrid, molt famós pel disseny dels seus caràcters.

Rebut per la compra de lletra grega

Rebut per la compra de lletra grega, 1756. 
(Arxiu Històric de la Universitat de Barcelona)

La impremta de la Universitat de Cervera va ser durant molt de temps un dels pocs tallers a disposar de lletres dels l’alfabets grec i hebreu.

Xilografia de la impremta carreras

Xilografies de la impremta Carreres. (Museu d’Art de Girona)

Un altre producte imprescindible per a les impremtes eren els gravats que servien per guarnir o il·lustrar les impressions (inicials, imatges de sants, escuts...).

En alguns impresos, com ara els goigs i les estampes, les imatges eren igual d'importants o fins i tot més que els textos.

Hi havia dos tipus de gravats: sobre fusta (xilogràfics), que eren els més habituals i econòmics, i sobre metall (calcogràfics), que generalment eren més complexos i refinats.

Image

Fabricant de matrius xilogràfiques, Jost Amman, segle XVI.

Compondre

els fulls i tirar

la premsa

La mà d’obra de la impremta de la Universitat de Cervera, igual que a la resta de tallers tipogràfics, estava composta per diverses categories laborals: un impressor-administrador, que era qui controlava i dirigia tota l’activitat del taller; uns quants oficials especialitzats (caixistes o premsistes) i alguns aprenents.

La família de l’administrador també acostumava a col·laborar a les tasques més quotidianes: preparant i netejant el material, estenent el paper, ordenant els fulls, etc. No obstant això, la impressió d’un text es dividia principalment en dues fases: la composició i el tiratge.

La composició

Image
Componedors component textos dins d’una impremta. (Encyclopédie, 1769, tom VII)
Un cop l’autor lliurava el manuscrit definitiu a la impremta, el text s’entregava al componedor, que era qui el reproduïa amb tipus mòbils.
Taula de composició
Il·lustració d’una caixa d’impremta. (Encyclopédie, 1769, tom VII)
El componedor es posava davant de la caixa d’impremta, on es guardaven tots els caràcters ordenats i distribuïts en caixetins, i anava reconstruint el manuscrit original peça a peça.
Image
Composició de textos. (Encyclopédie, 1769, tom VII)
La composició consistia a reproduir en sentit invers cada una de les lletres, espais i signes de puntuació del text original.
Plec de pàgines
Plec imprès sense relligar. (Arxiu Comarcal de la Segarra)
Les pàgines no s’imprimien individualment, sinó per plecs. Cada plec tenia la mida aproximada d’un full A3 i contenia diferents pàgines que després es doblegaven i formaven un quadernet.

    El tiratge

    Després de passar les proves de correcció, el text ja estava a punt per anar a la premsa. 

    A la premsa normalment hi treballaven dos operaris: el tirador i el batedor.

    1. El tirador col·locava el full de paper, prèviament mullat, al seu lloc corresponent.
    2. Mentrestant, el batedor, amb unes bales de llana recobertes de pell, escampava la tinta sobre les formes, que era el nom que rebien els motlles amb les pàgines preparades per imprimir.
    3. Amb això ja ho tenia tot a punt per estampar un full, una acció que requeria fer dos cops de premsa.
    Image

    Amb aquest procediment s’imprimia només una cara del full, després d’això calia canviar la forma i estampar la cara inversa. Aquesta operació es repetia tantes vegades com plecs tenia l’imprès.

    Les làmines xilogràfiques s’estampaven juntament amb els textos. En canvi les planxes calcogràfiques, requerien una màquina especial: el tòrcul.

    La tirada diaria a Catalunya era de

    1.250

    plecs

    Per estampar un plec calien

    4

    cops:
    2 per davant i 2 per darrere

    Per tant, cada premsa donava un total de

    5.000

    cops al dia
    Torcul
    Torcul mask
    Tòrcul. (Encyclopédie, 1769, tom VII)

    Finalitzada la impressió d’un plec, els fulls es deixaven assecar en uns estenedors i les formes es netejaven amb lleixiu. Un cop netes, s’iniciava el procés de “distribució”, que consistia en retorna una a una les lletres al seu caixetí corresponent per poder-les tornar a fer servir...

    Impremta
    Oficial de la impremta netejant les formes amb aigua i lleixiu. (Encyclopédie, 1769, tom VII)